Un Genescà centenari

En Josep M. Genescà Armengol

En Josep M., el 29 de juliol de 2013

1. Els inicis
2. Els primers passos
3. La primera comunió
4. Les primeres vacances
5. Les romeries a Montserrat
6. Un Nadal al carrer del Montseny
7. El pis de Xiquets de Valls
8. Anys de festeig
9. El casament
10. El viatge de noces
11. La guerra civil I
12. El naixement d'en Josep Maria
13. La guerra civil II
14. La guerra civil III
15. El naixement de la Pilar
16. Les vacances a Sant Llorenç. Ca l'Anisio
17. Les vacances a Sant Llorenç. Ca l'Agneta

1. Els inicis

En Josep Maria va néixer el dia 3 d’agost de 1913, a les 21 h, al carrer de Santa Teresa, 5, 3r pis, al barri de Gràcia, on vivien els seus pares, na Pilar Armengol i Planas, de 33 anys, i en Tomàs Genescà Soler, nascut a Sant Llorenç Savall feia 32 anys. En aquells temps, els nens es tenien a casa i, com a molt, els parts eren assistits per una llevadora.

Josep M. Genescà Armengol (1913)

La fotografia adjunta és la primera que li van fer. Va ser a l’estudi del fotògraf D. Selva del carrer de Bonavista, 1, cantonada amb els Jardinets, a primers de febrer de 1914. Té sis mesos i els seus pares la van enviar als parents per donar-lo a conèixer. Com podeu veure, ja era un nen molt eixerit.

En Josep Maria té, a més --com era costum llavors--, els noms de Llorenç i Tomàs i va ser batejat a la catedral de Barcelona el dia 3 de setembre de 1913. Els seus padrins van ser el seu tiet Josep Armengol i la seva àvia Concepció Planas.

Cal afegir que la Pilar i en Tomàs van tenir dos fills més. Un va ser una nena que malauradament va néixer sense vida, el dia 7 de juny de 1912, a les 22.35 h, quan vivien al carrer del Campo Florido, al barri de Sant Andreu. L’altre va ser un nen, l’Antoni, que va néixer el 28 de gener de 1917, a les 4 h, quan ja s’havien traslladat a la botiga de brodats del carrer del Montseny, 25. L’Antoni, afectat per una greu meningitis, morí el dia 11 de juny de 1918 quan tenia un any i mig. Miraculosament, en Josep Maria no es va contagiar.

L'avi, a punt de fer 3 anys

2. Els primers passos

El vostre avi anava creixent. Els seus pares ja s’havien traslladat a la botiga del carrer del Montseny, on la seva mare es passava el dia brodant mocadors, estovalles, llençols, coixineres i tovalloles. El seu pare Tomàs ja treballava a La Catalana i també dissenyava els dibuixos dels brodats. 

L’avi deuria anar amunt i avall per aquell petit espai i als seus pares els agradava que anés ben elegant, com podem veure en aquesta imatge presa el mes de juny de 1916 a l’estudi fotogràfic Amer, a la Rambla de Canaletes, 11. No li falta cap complement.

La Salle de Gràcia

Quan tenia 6 anys, inicià l'etapa escolar al “Colegio Mercantil Graciense”, una institució educativa situada a la cruïlla dels carrers de Badia-Mateu, a Gràcia. Cap als 9 anys, va continuar l’ensenyament als Germans de la Salle de Gràcia, que en aquells temps era al carrer del Marquès de Santa Anna. 

En Josep Maria hi anava pel carrer Gran de Gràcia, però les tornades a casa les feia tot corrent i saltant amb altres companys pel mig del Torrent de Cassoles, actualment l'avinguda del Príncep d’Astúries, abans no transitat i flanquejat per torretes i arbres de ribera.


3. La primera comunió 

El dia 4 de juny de 1922, festa de la Pentecosta, a les 12 del migdia, en Josep Maria va rebre la Primera Comunió. Va ser a la capella de les Germanetes dels Pobres,  al capdamunt de Torrent de l’Olla. Com veureu, va ser una celebració un pèl diferent de les d'ara.

La primera comunió

En aquest dia tan assenyalat, no tan sols l’acompanyaven la seva família i el seu mestre, convidat especialment per ell mateix; també un nodrit grup de monges i persones grans acollides en aquella institució compartien la celebració.

La relació de l’avi Tomàs i el pare amb les germanetes dels pobres era ben forta. Molts diumenges, anaven a afaitar els homes grans que hi residien, maleta en mà, plena dels estris necessaris, encara ben conservats. El dia de la comunió, les monges, agraïdes, havien preparat un esmorzar de nata i xocolata desfeta per als familiars. L’avi Tomàs, de tarannà estricte,  no el va acceptar i va dir que l’oferissin als asilats.

Atent a les necessitats de la gent gran, l’avi Tomàs va encarregar a la pastisseria Riera, de Gran de Gràcia, uns bracets de crema que aquell dia van ser les postres que van endolcir els residents. I el protagonista, en Josep Maria, va repartir caramels per a les àvies i cigarretes per als avis. I això encara ho recorda vivament.

L’atenció als residents de les Germanetes encara es va estendre durant uns quants anys més i en serva un gran record.


4. Les primeres vacances

Un dia d'agost de 1925, l’avi Josep Maria, de vacances a Sant Llorenç Savall, anà a casa del tiet Soler i no va dubtar a enfilar-se a la somera que tenien al corral. És la imatge d'aquesta setmana. Ell, amb l'uniforme de La Salle i espardenyes de betes, ens mira tot satisfet des de la seva posició de genet. L’acompanyen la tia Vicenta, que controla la cua de la somera i, al davant, la seva cosina Joana.

Amb la somera a Sant Llorenç

Hem de dir que l'avi gaudia d'unes llargues vacances d'estiu, des de finals de juny fins a l'octubre. Els seus pares l'enviaven a campar. D'entrada, a l’escola ja li avançaven els exàmens,  perquè a finals de juny pogués marxar cap a Vic, on passava la Festa Major durant  la setmana de Sant Miquel dels Sants, a primers de juliol. Allí, el tiet Cortines i la tia Roseta, germana de la seva mare, l'acollien al pis que tenien a la plaça Major. Segons ens diu, a Vic el menjar sempre era el mateix i escàs, i per això s'aprimava. Sempre que podia, anava a jugar amb els nois de Can Palmerola, una botiga de joguines, que encara existeix al carrer dels Argenters, 12. 

A finals de juliol, les vacances continuaven a Sant Llorenç Savall, on havia nascut l'avi Tomàs. S'hostatjava a ca l'Agneta, amb la seva tieta i cosines. Allí es recuperava ràpidament amb uns bons plats que encara ara recorda. Ben entrat el setembre, tocava retornar a Barcelona, ben refet i preparat per començar un nou curs. I així fins als 15 anys.


5. Les romeries a Montserrat 

Montserrat, 1927

Som a l'any 1927. Creu de Sant Miquel. Montserrat. El grup, on podem identificar l'avi Tomàs, dret a baix a l'esquerra, l'àvia Pilar asseguda al seu costat, i el pare, enfilat a la creu, contemplant l'horitzó, correspon a una de les romeries que el Centre Moral Instructiu de Gràcia feia cada any al Santuari. Començaven en divendres i acabaven dilluns, però l'avi i els seus pares ja hi pujaven dijous i hi restaven fins dimarts, allargant una mica aquelles mini vacances. 

A Montserrat, hi pujaven amb tren de vapor fins a Monistrol i allí prenien el cremallera per enfilar la muntanya. Arribaven ben fumats, però contents per la festa. Sempre s'havien instal·lat a les cel·les de Nostra Senyora, al principal número 7, una de ben gran, amb 5 habitacions, que donava sobre l'estació del cremallera. Agafaven la gran perquè cada dia, després de sopar, convocaven altres amics del Centre per fer-la petar. La Romeria era una petita peregrinació d'acció de gràcies a la Moreneta. Assistien als oficis i feien un via crucis. També es feien petites vetlles de pregària i, entre una cosa i l'altra, convivien amb la resta d'amics del Centre Moral.


6. Un Nadal al carrer del Montseny

Nascut al carrer de Santa Teresa, 5, 3r pis, al barri de Gràcia, en arribar l’any 1917 es traslladaren al carrer de Montseny, 3, baixos, en una botiga amb altell on la seva mare treballava brodant roba. Hi van ser fins al 1931, any en què es van traslladar al carrer dels Xiquets de Valls, a prop de la plaça del Sol. 

El Nadal de 1929

La fotografia adjunta ens mostra el dinar de Nadal de 1929. Al voltant de la taula, hi trobem la seva mare Pilar i la Tia Roseta. L’avi Tomàs prenia la foto. Veiem la taula ben parada, amb els plats d’escudella, l’ampolla de cava i la cistella de Nadal que rebien cada any. El menjador es trobava darrere mateix de la botiga de la qual la separava un tancat de fusta i vidres que van fer instal·lar. Al fons del passadís, que comunicava amb la botiga, hi vèiem un cartell encapçalat per la paraula Pathé: anunciava quines pel·lícules serien projectades a la sessió de cinema casolà aquella tarda. Recordem que el seu pare Tomàs, era un gran afeccionat a la fotografia i al cinema, aficions que va encomanar al seu fill Josep Maria.  

A la banda dreta del passadís, hi havia una taula plegable on l’avi Tomàs feia els dibuixos dels brodats que després l’àvia Pilar cosia en llençols, tovalles i cortines. Les peces acabades i preparades per entregar les desaven en uns prestatges situats darrere les cortines que veiem a l’esquerra. Al primer terme, treu el nas el piano del tiet Cortines, viatger infatigable. Com a darrer detall, el terra hidràulic que veiem el van fer posar ells i, si us acosteu a la botiga de música que hi ha actualment, encara el podreu veure.


7. Al pis de Xiquets de Valls

Durant l'estada al carrer de Montseny, va acabar els estudis a La Salle, després passà per l’Acadèmia Cots i, finalment, a l'Escuela de Altos Estudios Mercantiles, on féu un curs preparatori mercantil fins al 1932.

L’any 1931 havia començat a treballar al Banco Urquijo Catalán, a la plaça de Catalunya. Des d'allí va viure en directe la proclamació de la Segona República, el 14 d'abril de 1931. Va treballar al banc fins a l'any 1933, moment en què va iniciar la seva llarga carrera a La Catalana de Seguros, actualment Catalana Occidente, que es va estendre durant 45 anys,  fins a l’agost de 1978, any en què es va jubilar.

En Josep Maria, lector

L'any 1933, la família Genescà Armengol es traslladà a viure en un pis del carrer dels Xiquets de Valls, 14, 1r pis, cantonada amb la plaça del Sol. Allí hi van viure fins al 14 de febrer de 1935, quan es van traslladar al pis del carrer de Ros de Olano, 11, 2n 1a, on en Josep Maria hi ha viscut 77 anys.

La imatge ens mostra en Josep Maria l'any 1933, quan tenia 20 anys, llegint a la galeria del pis dels Xiquets de Valls.

8. Anys de festeig

Al Parc de la Ciutadella

Les famílies Vidal i Genescà assistien des de sempre, cada diumenge,  a la missa que els pares felipons celebraven a l’oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, al carrer del Sol. Els pares felipons van ser els referents espirituals de les dues famílies. Des de l’any 1932, en Josep Maria i la Montserrat es van començar a trobar regularment en sortir de Sant Felip, on participaven activament en l’ofici. 

Al Park Güell

En Josep Maria li demanà de sortir el dia 2 de febrer de 1934, diumenge de la Candelera, a Sant Felip, mentre desmuntaven el pessebre.

Al cap d’una setmana, en Josep Maria demanà la mà de la Montserrat als seus pares, na Rosa Bover i en Ramon Vidal.

Amb el Fiat Hispània

El seu festeig estarà sempre acompanyat per la figura del Fiat Hispània de l’avi Ramon. Amb ell feien llargues passejades sovint amb les germanes de la Montserrat. 

Cal esmentar que hi va haver moments difícils i d’enyorança mútua, especialment l’estiu de 1935, quan la Montserrat era de vacances a Torrebesses i en Josep Maria es va haver de quedar a Barcelona fent el servei militar. Una llarga sèrie de cartes ens narren aquells mesos.





9. El casament

Encara es conserva  una
filmació curta de la cerimònia

Finalment, arribà el mes de juny de 1936, en què els pares s'esposaren. El seu casament va tenir dues parts, ja que ens trobàvem en plena República, en què hi havia separació total Església-Estat. 

El vestit de noces de la mare
fou dissenyat i fet per la tia
Consuelo, germana de l'àvia Rosa

Primer varen celebrar el casament civil, el dia 15 de juny de 1936, a les onze del matí, a l'ajuntament de Gràcia. El dia 27 de juny, al migdia, feren el casament eclesiàstic a la parròquia de la Concepció de Barcelona. La cerimònia va ser presidida pel tiet Salvador Vidal i mossèn Isidre Magrinyà va fer l'homilia. El casament va ser sonat, amb algun article publicat al diari, cotxe de nuvis i d'acompanyament, un grup de músics, pares i germanetes emocionades i moltes amistats. 

Acabat el casament, van anar a fer el convit a l'Hotel Marina, a la plaça de Palau. Una vegada van acabar, foren acompanyats a Ros de Olano, aquell pis que tant havia desitjat la mare des de petita, es canviaren de roba i per tancar la jornada anaren a prendre un refresc a Miramar. 

En la imatge, s'observa un grup de tres persones al fons que van ser tapades. És una de les conseqüències de la Guerra Civil. En ser els capellans perseguits, es van tapar les cares amb tinta posteriorment per tal de no ser identificats.

L'endemà els esperava un llarg i emocionant viatge de nuvis. El que ningú s'esperava és el que es trobarien en tornar: l'esclat de la Guerra Civil.


10. El viatge de noces

L’endemà del casament, els pares van començar el viatge de noces. El matí del 28 de juny anaren a missa de 12 a Santa Anna, al costat de la plaça de Catalunya i, en sortir, agafaren el cotxe i varen pujar a Montserrat. Durant la pujada, van parar a dinar a Santa Cecília. Després d’una estada de dos dies, el dia 30 partiren cap a Tarragona, d’on sortiren el dia següent cap a Palma, amb cotxe i tot. El viatge per l’illa es va estendre fins al dia 16 de juliol. 

Unes fotografies i una pel·lícula ens mostren els llocs visitats: Palma, Andratx, la platja de Peguera, Valldemosa, Sóller, Esporles, el torrent de Pareis, el monestir de Lluch, Formentor, Alcúdia, Manacor i les coves del Drac. En total, 1.324 km, recorreguts amb el Fiat, gastant 160 litres de gasolina i 7 litres d’oli. 

Va ser un viatge amb tres protagonistes: els pares i el cotxe Fiat Hispania.

Són úniques les imatges de la mare conduint el Fiat i fins i tot remant pel port de Sóller. Pràcticament no es van trobar cap turista més.

 Iniciaren el retorn el dia 16, i el 17 arribaren al port de Tarragona, on una vaga general amenaçà la descàrrega del vehicle. El capità del vaixell ja els anuncià la imminència del conflicte civil, que poques hores després esclataria. La tarda del 17 arribaren a Barcelona. Quan al dia següent al matí anaren al dentista, a les Rambles, la mare preguntà al pare què feien tots aquells autocars carregats de xicots aixecant els punys, baixant Rambla avall. Al matí següent, tindrien la resposta.


11. La guerra civil I

El dia 19 de juliol de 1936, a primera hora del matí, algunes guarnicions militars de Barcelona s'aixecaren contra la República iniciant la Guerra Civil, que s'estengué imprevisiblement fins a l'any 1939. Aquell matí, l'avi Tomàs despertà els pares fent notar que els trets ja sonaven al voltant de la cruïlla Diagonal - Passeig de Gràcia. 

El pare no corregué a allistar-se com a milicià voluntari per anar al front. Ell, que era de la lleva del 1934, s'esperà a ser cridat a files. Això es va produir el mes de novembre de 1936 i es presentà al quarter de Lepant, on actualment trobem la Ciutat de la Justícia. 

 

Els vehicles, com al llarg de la seva vida, també l'acompanyaren en el tràngol. Començà com a ajudant de conductor i aviat va ser encarregat de transportar, amb autobús, milicians anarquistes de la CNT i la FAI que treballaven com a voluntaris en l'ampliació per finalitats militars de l'aeroport de Muntades, al Prat de Llobregat. Amb la seva destresa conduint aquelles andròmines, aviat es guanyà la simpatia d'aquells nois.

També tingué la sort de poder accedir als conreus que hi havia al voltant de l'aeroport i, proveït pels pagesos, va fer que no anessin curts de menjar a casa.

Hem localitzat aquells autobusos, requisats de les seves companyies: un Lancia procedent de l'empresa Martí de Sabadell i, més endavant, un Ford, més modern. Avançada la guerra, anà prestant serveis de transport de persones per la zona de Barcelona fins a esdevenir conductor d'oficials de la secció de defensa de costes, que es dedicaven a passar revista a les casamates de defensa de la línia costanera. 

Mentrestant en Josep Maria ja era de camí.

12. El naixement d’en Josep Maria

El dia 31 d’agost de 1937, enmig de la guerra, va néixer en Josep Maria a l'antiga clínica de Santa Madrona, a dalt de tot del carrer del Torrent de les Flors, a primera hora del matí. Va ser l’admiració de tots, de tant preciós com era. També en feren gran festa les seves tietes. Era el primer nebot!  

Maig de 1938

Dos dies després, el pare va haver d’acompanyar un tinent al front de l’Est, a prop de Belchite, a Saragossa, on les tropes republicanes estaven intentant recuperar aquesta població. Una vegada va arribar al seu destí, es trobà amb la sorpresa que el comissari polític de la unitat militar on s’havia d’incorporar el tinent era un antic company d’escola i li ordenà que ell i el cotxe es quedessin allí, perquè anaven molt malament de vehicles.

Fiat Balilla

En Josep Maria tenia ordres de tornar a Barcelona i, evidentment, no li va fer cap gràcia quedar retingut en aquella perillosa posició al front, amb un risc evident de deixar vídua i orfe. Hàbilment, quan va arribar la nit, després de sopar va decidir anar a dormir al Fiat Balilla que portava, amb l’excusa de vigilar-lo. Quan veié que tota la unitat estava dormint i, com que el cotxe estava situat en baixada, deixà anar el fre de mà i sigil·losament va fer lliscar el vehicle costa avall fins a aconseguir posar-lo en marxa quan ja no el podien atrapar. Així, de nit, aconseguí arribar i superar també el control de carreteres de Bujaraloz, també amb el motor i els llums apagats, i va arribar a Barcelona sa i estalvi. 

En arribar al seu destí, encara hagué d’anar a buscar un ferit a la Campsa, a can Tunis, a prop de Montjuïc, per traslladar-lo al Clínic, fruit dels atacs esporàdics que l’aviació italiana sota bandera dels nacionals feia en zones del litoral. Un d’ells havia encertat una dependència dels dipòsits de combustible, encara que això era censurat a la premsa de l’època i no hi consta. 

La peripècia va acabar a les 6 del matí i podríem dir que aquell dia va tornar a néixer..., però no seria l'única vegada.

A final d’octubre, quan encara no tenia un mes, van poder batejar en Josep Maria. Ho van fer a casa, d’amagat i gràcies que el pare es va trobar mossèn Garriga vestit de civil per la Gran Via quan ell hi circulava amb l’autobús que conduïa. Durant la guerra, totes les activitats religioses foren perseguides sistemàticament pels revolucionaris i molts religiosos foren detinguts o, senzillament, afusellats.

13. La guerra civil II

Des del mes de gener de 1938, les forces nacionals van iniciar l’estratègia de bombardejar sistemàticament no només objectius militars, sinó també civils. Les unitats de l’aviació italiana procedents de Mallorca s’especialitzaren cada cop més en els bombardejos nocturns i aquests cada cop sovintejaren més, coincidint amb l’ofensiva sobre Catalunya. Les accions arribaren a un punt àlgid els dies 16, 17 i 18 de març, amb gairebé mil morts. 

Bombardejos del març de 1938

Dels 13 atacs produïts, un és especialment famós: el que provocà l’enderrocament de molts edificis a Barcelona, a la cantonada del carrer de Balmes amb la Gran Via, a les 13.55 h del dia 17, pel fet que va ser tocat un camió que anava carregat d’explosius i de soldats asseguts sobre les caixes fent xerinola. Van morir tots els seus ocupants. I el pare va ser la darrera persona que va parlar amb ells, ja que quatre minuts abans els havia acabat d’avançar a la plaça d'Espanya, quan tornava cap a casa després de fer el servei del matí. Havia tornat a néixer novament. En el moment de l’explosió ell ja es trobava a dalt de tot del passeig de Gràcia.

Vista la virulència que adquirien els atacs, van decidir traslladar, aquell mateix dia, la mare, en Josep Maria petit i els seus pares cap a Sant Llorenç, a casa de la tia Agneta, on suposadament estarien més segurs. Aquella mateixa tarda, el pare va baixar cap a Barcelona, on va participar en les tasques de desenrunament al voltant dels edificis afectats per aquell bombardeig.

 

Aquell exili va durar ben poc. Aviat un veí el denuncià per derrotista, per fugir de les bombes, i es va veure obligat a tornar la família a Barcelona per tal d’evitar represàlies.

El diumenge 20 de març, tota la família de la mare va decidir també exiliar-se a Torrebesses. Allí esperaven estar totes més tranquil·les davant el perill dels bombardejos de Barcelona.


14. La guerra civil III

Durant el darrer any de la guerra civil, el pare va seguir fent de conductor. Va conduir el Ford del comandant Gordillo, del Servei de Defensa de Costes. La seva missió era acompanyar-los a passar revista a les casamates armades que hi havia al llarg de la costa, des de Mataró fins a Calafell. En una de les revistes que calia efectuar a l'espigó del trencaones, va haver de pilotar la barcassa que els havia de dur, ja que el seu pilot no ho veia clar pel perill de bombardeig. Altres cops, quan l'atac al port era imminent, es refugiaven al castell de Montjuïc, objectiu mai atacat pels nacionals ja que allí hi havia tots els presos d'aquell bàndol.

El servei també portava implícita una vessant gastronòmica. A canvi d'alguns proveïments, havien acabat menjant llagosta i altres plats de marina en un restaurant de platja de Cubelles. El més important va ser que aquest servei de conductor d'oficials li va servir per estalviar-se d'anar al front de l'Ebre, on desenes de milers de joves hi perderen la vida.

Ja amb el final a prop, cap al gener de 1939, tots els oficials veien clara la derrota. Molts van començar a preparar la retirada. Per aquells dies, i amb manca de conductors, encara li va tocar fer un transport de subministraments (carn en mal estat) cap a Cunit, on havia de carregar sabates. L'acompanyaren uns quants soldats. Pel camí, al llarg de la costa, es trobaren avions nacionals patrullant. Sovint havien de parar i baixar tots del vehicle per anar a refugiar-se sota els garrofers. Arribats a destí, feren el canvi de mercaderies. Els soldats restaren a Cunit i el pare tornà sol cap a Barcelona, sense aturar-se enlloc. Al seu voltant començava la llarga marxa de la retirada. Arribat a Barcelona, deixà aparcat el camió, bullint, al carrer de València, entre Balmes i Aribau. 

Sense oficials en el despatx de Defensa de Costes, a la cantonada de Diagonal i Via Augusta, contemplà la llarga desfilada de gent que fugia, carregada amb les pertinences que havien pogut arreplegar, cap a França.

El retrobament amb les tietes

Ell, però, anà cap a casa, on s'amagà al pis de dalt. El vingueren a buscar per fugir, però l'avi Tomàs els va dir que ja havia marxat cap al quarter de Lepant. 

L'endemà mateix entraven els nacionals a Barcelona. Una de les columnes, la Navarra, baixà pel carrer Gran de Gràcia. Després de tants mesos de penalitats i violència, van ser testimonis de com els ciutadans sortien de les cases i els aclamaven. 

Al cap de poc temps, amagades en un transport, tornaren salves i estàlvies les tietes, després del seu exili a Torrebesses.
 

15. El naixement de la Pilar

El dia 14 de maig de 1941, va néixer la Pilar, a la clínica de Santa Madrona, a dalt de tot del Torrent de les Flors. També en feren gran festa les seves tietes: era la segona neboda! Tot just feia un any de la mort de la mare d’en Josep Maria, na Pilar Armengol Planas, l’abril de 1940.

La Pilar a casa

Sembla que la Pilar tenia el cabell un xic esbullat i van decidir pentinar-la sovint amb una divertida cresta. Els primers anys, van anar alternant-se períodes de cresta amb altres de cap rapat.

Estiu a Sant Llorenç

La imatge de la dreta correspon a les vacances d’estiu d’aquell any a Sant Llorenç Savall, acolorida per l’avi, i la de l'esquerra és a casa, ja amb cresta, una mica més grandeta. La foto de baix correspon a l’estiu de 1942, a la font de l’aixeta.

Durant l’any 1941 es deixaven notar força les restriccions. Hi havia racionament d’alguns productes i per aquest motiu l’anomenaren l’època del moniato, clàssic substitut de les patates, que anaven més escasses. Tot i així els pares van tenir durant més d’un any una assistenta, l'Anuncia, que fins i tot dormia a casa i els acompanyava a les vacances. Aquell primer any van estiuejar a ca “la vieja”, casa que van llogar a la carretera de Monistrol. Era el començament dels llargs estius passats al poble.

16. Les vacances a Sant Llorenç. Ca l’Anicio

Podem dir que els tres fills conservem molts bons records de les vacances a Sant Llorenç Savall. Superat el tràngol de la guerra civil, la possibilitat de poder passar tot un estiu al poble era una gran sort. Després de la breu estada en una primera casa llogada, “Ca la Vieja”, cap al 1942 i fins al 1950 van llogar un pis en un edifici de la carretera de Dalt, Ca L’Anicio. A partir dels cinquanta, ja es van traslladar a Ca l’Agneta, la tieta del pare, al carrer del Bisbe Solà.

Passejant diumenge, ben mudats

Anar de vacances era tota una aventura, que s’iniciava a primers de juliol. Dies abans, tot era ple d’excitació preparant maletes. El recader del poble, en Quimet, baixava a Barcelona a recollir els paquets: maletes, farcells i un cistell gran ple de roba plegada. Els de casa pujaven al poble agafant primer els Ferrocarrils de Catalunya fins a Sabadell i allí agafaven l’auto de línia, la Vallesana, fins a Sant Llorenç. Tota una aventura! I no tornaven fins a les festes de la Mercè.
 

Això sí, el pare i l’avi Tomàs no en tenien tantes, de vacances, com ara. El pare pujava el dissabte al migdia i marxava el dilluns o dimarts cap a treballar. Durant la setmana, la mare es quedava amb en Josep Maria i la Pilar i, per ajudar-la i fer-li companyia, venia a dormir la Teresina de Cal Pérez. En aquella època, hi havia una certa sensació d’inseguretat per la possible presència dels maquis, persones rebels al nou règim que rondaven amagant-se pels boscos, i la casa era tot just a l’entrada del poble.

Durant el dia, podien jugar al pati que hi havia a baix. També estaven ben ocupats anant a cercar aigua a les basses de Can Llogari, ja que molts estius hi havia restriccions al poble. Altres dies feien llargues passejades cap al Molí o cap a la caseta de l’aigua o cap a la Font de l’aixeta. Ara bé, no hi havia res millor que les llargues estones de la Pilar a la faldeta de la mare, havent dinat.

Estiu de 1948

Els diumenge però, era el dia del passeig per excel·lència. Anaven a ofici d’onze, ben arreglats i, en sortir, tots junts anaven a passejar fins a la Creu dels Caiguts o per la carretera de Dalt, lluint les millors gales sota el sol de justícia del mes d’agost.

L’estiu de 1948, la tia Roseta, germana de la seva mare que vivia amb ells i que acostumava a passar l’estiu a la Casa de la Caritat de Vic, preferí acompanyar-los, donat el seu estat de salut. L’anaren a cercar amb el taxi del poble. Aquell mateix estiu va morir i és enterrada al cementiri de Sant Llorenç.


17. Les vacances a Sant Llorenç. Ca l’Agneta
L’any 1950, els pares i l’avi Tomàs van haver de canviar de casa d’estiueig ja que en vendre’s l'Anisio el pis que tenia a la casa de la carretera a un forner de Sabadell, el nou propietari va augmentar el lloguer el doble. Van decidir anar a ca l’Agneta, la casa de la germana de l’avi Tomàs, al carrer del Bisbe Solà, 58. Recordeu que és on van intentar refugiar-se el març de 1938, quan els bombardejos de Barcelona esdevingueren un gran perill. Després de fer-hi unes reformes mínimes, hi van traslladar tots els mobles i es va iniciar un llarg període d’estiueigs que es van perllongar fins a l’any 2000.

Com a veïns, hi tenien la senyora Antònia, de Cal Corder. Dues cases més enllà hi havia en Marc Casablancas i la Teresa, amics amb qui petaven la xerrada sovint, i en Tenes, un paleta del poble. A l’altre costat, hi havia Ca la Pauleta, on la Mercè, la seva filla, llogava habitacions a estiuejants. Més enllà, Cal Peres, on les dones treballaven als telers i planxaven. Al seu costat, una petita nau amb tres telers donaven la llauna tot el dia. Més avall hi trobàvem la casa nadiua del bisbe Solà, Cal Ninyet i Cal Guidona.

Cal dir que, des d’aquell moment i cada estiu, als voltants de la Festa Major, venien a passar uns dies en Pau Torra i la seva germana Teresa, fills de l’Agneta, cosins del pare, i que ja feia alguns anys vivien a Sabadell. De fet, Ca l’Agneta era casa seva i van anar venint fins a la mort de la Teresa, i en Pau cada dia, quan, els darrers anys, residia a la llar d’avis del poble.

Anar de vacances seguia essent tota una aventura que s’estenia des del 9 de juliol fins el 2 d’octubre. Des del nou emplaçament, eren habituals les passejades pel camí del molí, a visitar el tio Soler. Les anades a la Font de l’Aixeta o al Pont de la Roca amb alguns amics, com la família Manent, de Sabadell. I les activitats al Patronat, a jugar a ping pong o a representar les anomenades Fantasies llorençanes, petites peces de teatre i dansa on, a part de riure molt, servien per anar fent amistats entre el jovent del poble i els estiuejants.
Durant la Festa Major, hi havia envelat amb orquestra i ball. A la vigília del primer dia, feien una sarsuela. El dia del sant hi havia ofici solemne i després l’orquestra tocava en un dels cafès, era el vermut-concert. A la tarda, processó amb Sant Llorenç i, un cop acabada, ball de nit a l’envelat, on llogaven una llotja. El segon dia començava amb l’Ofici pels Difunts, seguit d’un vermut concert, un ball de tarda i un de nit. Durant aquells dies, hi havia també fira.

Així van anar passant estius, colla amunt, colla avall, tertúlies, teatre al patronat, passejades i algun dinar a la Font de les Maioles. Acabo el relat a l’estiu de 1957, quan van haver de tornar una mica abans a Barcelona doncs qui escriu això estava a punt d’arribar.

Mandrejant al portal de ca l’Agneta

Cerimònia de bateig d’una nina amb el grup de veïns i estiuejants. Al darrere a l’esquerra,
l’avi Tomàs, la mare i el pare. Al davant, la Pilar amb mantellina negra. Darrere de la senyora
Antònia treu el cap en Josep Maria